Presentació

El Diccionari del castellà del segle XV a la Corona d’Aragó (DiCCA-XV), resultat de la tasca filològica del Grup d’Història i Contacte de Llengües (GHCL)1 de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, s’ofereix a la comunitat investigadora amb la intenció de promoure i facilitar posteriors recerques sobre una modalitat lingüística, el castellà emprat a la Corona d’Aragó, i un període, el segle XV, que, com a conseqüència de la convivència amb el català i l'aragonès, d'una banda, i de les innovacions llatinitzants que arribaven del regne de Nàpols, de l'altra, és de trascendental importància per a l’estudi del trànsit del castellà medieval al renaixentista.

 

Per a la realització del DiCCA-XV partim sempre de manuscrits o d’incunables escrits o publicats a la Corona d’Aragó durant el segle XV, i transcrits directament de l’original conservat. En les transcripcions, respectem les grafies i la puntuació de l'original, però desenvolupem les abreviatures, regularitzem  l'ús de majúscules i separem amb punt volat les formes aglutinades (inclosos els pronoms enclítics) per tal de facilitar-ne l'anàlisi.
 

El corpus, format per obres originals i traduccions, consta tant de textos literaris com de textos no literaris, amb 1.754.969 ocurrències. Tots ells s’han incorporat íntegrament, excepte en el cas dels Cançoners, dels quals n’hem seleccionat només les obres d’autors aragonesos o de l’entorn cortesà d’Alfons el Magnànim.
 

S’analitzen totes les paraules del text, inclosos els noms propis. Tanmateix, la informació d’una entrada del DiCCA-XV presenta característiques diferents segons que es tracti d’unitats del vocabulari o de l’onomàstica. 
 

Criteris lexicogràfics

1. Per al vocabulari general, l’estructura s’organitza a partir de les dades següents:

1.1. El lema de cada una de les entrades del diccionari apareix en primer lloc. En els casos d’homonímia, cada un dels lemes apareix acompanyat d’un superíndex.

1.1.1. El lema agrupa les diverses formes que pot presentar un terme en virtut de la seva estructura morfològica, d’acord amb la tradició lexicogràfica: gènere i nombre en els elements nominals (determinants, substantius i adjectius), i mode, temps, persona i nombre en els verbals. En els pronoms personals, però, atenent al caràcter gramatical de la variació de cas, agrupem les formes de nominatiu, acusatiu i datiu sota un lema únic.

1.1.2. La forma del lema correspon a la grafia actual. Però també es poden fer cerques a partir de les variants medievals, en aquest cas lematitzades d’acord amb la norma gràfica de l’època (amb absència d’accents, dièresis, etc.). 

1.1.3. Sota un mateix lema s’agrupen també totes les variants formals del vocable, fonètiques i gràfiques (alternances del tipus arteficio / artificio, bañar / banyar / vañar, barca / barqua, ideota / ydiota...),  sempre que presentin una mateixa història etimològica i, en el corpus, les mateixes característiques morfològiques i un mateix valor semàntic.

Els substantius masculins o femenins amb el tret [+animat] i amb formació de gènere regular en romanç (ayo -a, emperador -ora) tenen una entrada única, i es marquen amb la funció de sust. masc./femEn canvi, els femenins irregulars que deriven directament d'una forma llatina tenen entrada independent (dea, emperatriz).

Quan en la formació del terme intervenen diferents morfemes derivatius (aclarecer / esclarecer, descomulgar / excomulgarcalor / calura, carnoso / carnudo, descontentación / descontentamiento...), o bé quan respon a processos diferents —veu popular, cultisme o manlleu— o quan la seva evolució és pròpia d’un sistema diferent del castellà —català, aragonès— (coger / collir / collegir, canónigo / canonje) cada un d’ells té entrada com a lema independent, i es dona constància de l’existència de la variant lèxica a la fitxa corresponent.

Els diminutius i augmentatius no lexicalitzats (boca / boquica, poco / poquito, alto / altísimo) són considerats variants formals del lema, sempre que parteixin del mateix radical lèxic. En canvi, presenten entrada independent quan en la seva formació intervenen radicales diferents (agudo / acutísimo). També en aquest cas, es dona constància de la variant lèxica a la fitxa corresponent.

1.1.4. Les locucions llatines, destacades en cursiva, apareixen globalment en una entrada única, ordenades pel primer element (ab intestato, ipso facto). Les locucions castellanes, en canvi, apareixen agrupades sota el lema corresponent al terme considerat com a nucli de l’expressió, independentment de la seva posició (por amor de, en ayunas, de baldebien que, boca ayuso, censal muerto). Les locucions verbals s’agrupen sota el lema corresponent al nom o a l’adjectiu que contenen (dar alas, perder la cabeza, haber a corazón, hacer se fuerte). Finalment, las frases proverbials s’agrupen sota el lema del primer terme lèxic que contenen (no te metas entre cebolla y su cuero, si te dieren la cabrilla acorre con tu soguilla).

1.2. Citem succintament l’etimologia proposada en el Diccionario crítico etimológico castellano e hispánico (DCECH) per J. Corominas (amb la col·laboració de J.A. Pascual). En el cas d’alguns catalanismes, partim del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECLC), també de Joan Coromines i, ocasionalment, del Diccionari català valencià balear, d’Alcover-Moll. I per als arabismes tenim en compte les dades del Diccionario de arabismos y voces afines en iberoromance (DA), de Federico Corriente.

Assenyalem la data de la primera documentació en el corpus i la de la primera documentació citada en el DCECH.

Quan la paraula no apareix al DCECH, o bé (com passa amb nombrosos derivats) no s’hi cita la data de primera documentació, apareixen els signes “Ø” o bé “s.f.”, respectivament, en el lloc corresponent. En aquests dos casos, i també quan la data que proposa el DCECH és posterior a 1400, s'inclou la data de la primera documentació fiable del CORDE (consulta: setembre-desembre 2013).

1.3. Quan la paraula apareix als diccionaris de Nebrija —a la part castellana de la primera edició del Lexicon o Dictionarium ex sermone latino (BNM. INC/1778(1): Nebrija Lex1, 1492) o com entrada del Dictionarium ex hispaniensi in latinum sermonem o Vocabulario español latín (BNM. INC/1778(2): Nebrija Voc1, ca. 1495), coetanis dels nostres textos—, es reprodueix l’entrada corresponent. Quan es tracta de mots que només apareixen en el Lexicon com a lema llatí, aquest apareix precedit d’asterisc. Quan la paraula no figura com entrada al Vocabulario, però apareix dins la definició d'un altre mot, es reprodueix l'entrada corresponent. I també es facilita informació quan es tracta d'un terme afegit o suprimit a la segona edició del Vocabulario (BC. Res.696-4: Nebrija Voc2, 1513), o bé quan a la part castellana d'aquest diccionari hi ha alguna modificació o canvi de criteri ortogràfic. No s'inclou Voc2 quan la informació coincideix amb la de Voc1.

1.4. A cada entrada lèxica oferim una relació de tots els termes del corpus relacionats a partir d’una mateixa base etimològica.

1.5. També proporcionem dades quantitatives relacionades amb la freqüència absoluta i relativa dels vocables en el nostre corpus.

1.6. A cada entrada s’especifiquen totes les variants formals, amb expressió, entre parèntesis, del nombre d’ocurrèncias de cada una d’elles.

1.7. També s’especifiquen totes les formes gramaticals (por ordre alfabètic), amb el nombre d’ocurrències de cada una d’elles entre parèntesis.

1.8. Finalment, es defineixen les diferents accepcions del vocable.

1.8.1. Per a cada una de les accepcions s’especifica la seva funció i sentit, establerts sempre a partir de l’ús real en els textos.

1.8.1.1. En les definicions de les unitats lèxiques, hem procurat partir de termes hiperònims que facilitin les posteriors cerques de veus relacionades semànticament.

1.8.1.2. En el cas dels substantius, diferenciem entre substantius que presenten variació de gènere en relació amb certes característiques del referent (amigo -a, gato -a), marcats com sust. masc./fem., i aquells que, sense relació amb el referent, poden presentar alternances de gènere (el/la blancor, el/la dote) marcats com sust. masc. o fem.

1.8.1.3. En els adjectius, marquem entre claudàtors el substantiu al qual s’aplica quan té un valor exclusiu:

rucio: [Caballería] que tiene el pelo de color mezclado de blanco y pardo claro.

1.8.1.4. En els verbs, expressem sempre els arguments (<subjecte> [objecte]). En els casos de verbs intransitius que presenten usos transitius (amb acusatius interns o complements intrínsecs) es marca entre parèntesis aquesta possibilitat en el camp de la funció, i a la definició s’especifica també l’objecte entre parèntesis:

altercar: verbo intrans./(trans.). Discutir <varias personas> violentamente ([algo]).

Paral·lelament, marquem com verbo trans./(intrans.) la funció d’aquells verbs transitius que presenten usos absoluts i, en aquest cas, amb els claudàtors entre parèntesis per tal d’indicar la possibilitat de la integració semàntica de l’objecte:

beber: verbo trans./(intrans.). Tomar <una persona o un animal> ([)un líquido(]).

1.8.2. Les accepcions s’han ordenat atenent al seu valor semàntic i funcional, des dels valors primaris als derivats semànticament o funcional.

1.8.3. Les locucions apareixen a continuació dels valors fonamentals, ordenades d’acord amb la seva funció (locucions substantives, adjectives, adverbials, prepositives i conjuntives, en aquest ordre). Les locucions verbals apareixen en últim lloc.

Quan una paraula forma part d’una expressió pluriverbal, s’assenyala aquesta circumstància i se citen els exemples corresponents, però el seu valor semàntic s’especifica a la fitxa del lema considerat bàsic (cf. 1.1.4), al qual es remet.

1.8.4. En els mots i locucions d’altres llengües (generalment, del llatí o del català) només es dona l’equivalència castellana (i, tant el lema com el significat, es destaquen en cursiva).

1.8.5. Es marquen també en aquest apartat les ocurrències de cada una de les accepcions, així com la seva distribució en els quatre tipus de textos.

1.8.6. Per a cada accepció, se citen quatre exemples, si és possible, un de cada una de les quatre tipologies textuals considerades.

1.8.7. Se citen les variants lèxiques de cada una de las accepcions (apocar/apoquecer), així com els sinònims (apocar/disminuir), sempre que siguin presents en el corpus .


2. Les fitxes onomàstiques presenten les dades següents:

2.1. El lema. En els casos en què una mateixa forma identifica referents diferents, es tracta de manera similar als casos d’homonímia de l’apartat del vocabulari general, amb una entrada per a cada forma, diferenciades amb un superíndex.

2.2. No s’analitza l’etimología del terme ni tampoc, en conseqüència, la família etimològica. Només s’esmenta la data de primera documentació en el nostre corpus.

2.3. Si la paraula (o algun dels seus components en el cas de les formes complexes) apareix en algun dels diccionaris de Nebrija, que sí que inclouen noms propis en la seva primera edició, es reprodueix l’entrada corresponent.

2.4. S’assenyalen les dades quantitatives relacionades amb la freqüència del terme i de les seves variants formals, així com de la seva distribució en els textos.

2.5. Per a cada lema es proporciona, sempre que s’ha pogut localitzar, una succinta informació de caràcter enciclopèdic. De vegades, però, només podem facilitar la informació que deriva del propi text en què apareix.

2.6. Finalment, presentem quatre exemples, elegits amb criteris similars als que s’han aplicat per al vocabulari comú.

——————


1  El Grup d’Història i Contacte de Llengües (GHCL), reconegut i finançat com a Grup de Recerca Consolidat per la DGR de la Generalitat de Catalunya (2005SGR01088 i 2009SGR2), ha realitzat aquest diccionari gràcies també als ajuts PB981223, BFF200200898, HUM2005048929 i FFI200803333/FILO del Programa Nacional de Promoción General del Conocimiento del Ministerio de Ciencia e Innovación.